Aula Blanes ha viscut aquest dimarts una experiència única, gairebé mística, de la mà de l’alpinista blanenc Jordi Tosas. Com si es tractés d’un viatge, Tosas ha passejat el públic pels cims més alts de la Terra a través de les fotografies i els vídeos que ell mateix ha fet en les seves ascensions i esquiades. I és que, malgrat l’alçada de les muntanyes, tot aquesta tarda ha estat marcat per la proximitat. Amb una gran sensibilitat, l’alpinista ha explicat el sentit últim del seu ofici, perfectament alineat amb el de la seva vida, que no és altre que fer de l’alpinisme un Art.
Tosas ha insistit en la necessitat de conèixer profundament la muntanya per poder escalar-la, llegir-la com el que domina un idioma: “no s’hi val només de xampurrejar-lo; cada muntanya t’ensenya les seves regles i tu les has de respectar: la meteorologia, el gel, les allaus… Allà hi ets un convidat per poca estona”. Per exemplificar aquesta idea ha posat l’exemple de l’ascensió al Lhotse (Himàlaia), la 4a muntanya més alta de la Terra (8.000 m) que només va poder escalar quan va ser capaç d’entendre-la, després de mirar-la, estudiar-la i dialogar-hi.
El conferenciant ha citat persones que l’han influït al llarg de la seva trajectòria i ha recordat els seus inicis al Centre Excursionista de Blanes, que li va ensenyar a respectar la muntanya, a entrar-hi a poc a poc. També ha tingut un record emocionat per l’alpinista i snowboarder Marco Siffredi, que va morir als 22 anys en un accident de muntanya. Segons Tosas, en Marco va ser un estel fugaç que li va mostrar la importància de somiar, perquè gràcies a ell ara s’estan fent coses que es creien impossibles. Un altre dels companys importants que ha citat Tosas és Jordi Coromines, amb el qual va abordar l’aventura del Lhotse i el Nupste, al Nepal. I, finalment, Killian Jornet, que va introduir l’element lúdic de córrer a la muntanya, i de fer-ho amb sabatilles.
La part més poètica de la xerrada ha estat quan ha parlat del solo escalada sense corda-, la modalitat que ell prefereix perquè és la que li proporciona una unió més intensa i pura amb la muntanya, sense cap més intermediari entre ell i la pedra. Tosas ha titllat aquesta forma d’escalar com una mena de meditació i el màxim compromís amb la vida, perquè per a ell l’escalada i la vida són part de la mateixa cosa “l’escalada m’ha ensenyat a viure i la vida m’ha ensenyat a escalar”.
Sobre la relació dels alpinistes amb el risc, Tosas ha explicat que són gent molt preparada i que tenen una mentalitat científica (ell mateix és matemàtic). Tot i això, accepten el risc com una celebració de la vida i, el que és més important, que no s’exposen per poder mostrarho a les xarxes socials, sinó que els motiven reptes personals. La xerrada d’avui ha estat tota una reflexió sobre la vida, la llibertat i el respecte a la natura i a un mateix. Moltes gràcies, Jordi Tosas, per tanta coherència!
