Marcel Gorgori i Argemí, prestigiós periodista, escriptor i reconegut divulgador de temes operístics va ser el convidat de la segona conferència de l’Aula d’Extensió Universitària de Blanes, dedicada a la figura de Maria Callas.
Gorgori, “gran apassionat de l’òpera” com ell mateix es va definir en començar, va presentar la trajectòria artística i personal de la soprano mitjançant una acurada selecció d’audicions i de documents audiovisuals d’arxiu, que va anar comentant al fil de les projeccions.
Així, vam saber que, en tant que artista, Callas va destacar principalment per tres característiques. En primer lloc, la veu de la soprano era singular i única pel fet que podia alternar diferents registres (notes greus, mitges i agudes) en una mateixa peça, cosa que mai ningú havia fet. Tot i tenir un do natural, Gorgori va voler remarcar que Callas treballava amb l’obsessió de formar-se vocalment.
En segon lloc, un tret que la va caracteritzar va ser la força interpretativa i actoral. En paraules de Gorgori “actuava com ho faria una actriu de text”. No cantava mai mirant el director de l’orquestra, com era costum fins aleshores. En aquest sentit, Callas va tenir el mèrit de fer evolucionar l’òpera. El tercer tret era la seva capacitat comunicativa. Dalt de l’escenari desplegava un magnetisme irresistible.
Per il·lustrar-ho, Gorgori va voler fer un exercici de comparació entre les veus i la interpretació de Maria Callas i la també soprano Renata Tebaldi cantant un mateix fragment. Amb la demostració vam poder apreciar com la Callas cantava donant-t’ho tot, com en un mateix fragment podia passar del riure al plor. No tot era tècnica vocal.
Parlant de la Callas artista, vam sentir a dir en les entrevistes dels testimonis que la van conèixer mots superlatius com ara “diva”, “sacerdotessa”, “gegant”, “monstre”. Parlant de la Callas com a dona, Gorgori en va destacat l’adjectiu “vulnerable”. I és que en tant que dona, Maria Callas sentia una forta necessitat de ser estimada.
Després de patir mancances afectives per part d’una mare exigent i de dedicar-se plenament a la seva carrera, li arribà l’oportunitat de veure com els homes s’interessaven per ella. Primer va ser Giovanni Battista Meneghini i després el conegut multimilionari grec Aristòtil Onassis. Amb Meneghini, Callas va sotmetre’s a un règim alimentari rigorós que la va transformar físicament.
Aquest canvi va marcar una inflexió en la seva carrera, perquè va coincidir amb el fet que mentre el seu aspecte la feia atractiva, de mica en mica la veu ja no li responia. Amb Onassis, la soprano somiava amb formar una família. Tanmateix, no va poder ser, s’acostava la fi. Com bé va resumir Gorgori, “la Callas va devorar la Maria”.
Parafrasejant el títol d’una de les obres de Marcel Gorgori, Aquella nit, a l’òpera, aquesta crònica s’hagués pogut intitular Aquella tarda, al teatre. Tarda memorable, sens dubte, per els prop de tres-cents assistents que durant gairebé dues hores vam poder gaudir tant de les audicions operístiques com de les revelacions sobre la vida de Maria Callas.
