Aula Blanes avui “jugava a casa” i és que Jordi Molina Membrives, el gran virtuós i innovador de la tenora al nostre país, és fill de Blanes, del barri dels Pins. Amb el Teatre ple de gom a gom, la xerrada ha destil·lat complicitat i, per què no dir-ho, orgull blanenc.
El conferenciant ha començat definint els instruments tradicionals com aquells que es construeixen i es toquen en un territori concret. A Catalunya tenim la gralla, el flabiol, el sac de gemecs…, a més del tible i la tenora, que són especials. De construcció relativament moderna (mitjan del segle XIX) i autoria discutible, la tenora es va popularitzar a través del músic figuerenc Pep Ventura que, a més a més, va ampliar les formacions de cobla inicials de tres components als deu o onze actuals.
Molina ha continuat explicant les especificitats de la tenora, un instrument complicat que sembla que ho tingui tot en contra: està fet d’una fusta molt dura i difícil de trobar, el ginjoler, que un cop tallada s’ha de deixar assecar 30 o 40 anys abans de poder-se treballar. A més a més, totes les claus i les canyes es fan a mà d’una forma molt laboriosa. Potser per tot això la tenora ha estat acompanyada d’una aura de prejudicis alimentats pels propis professors “amb la tenora tot són problemes” (Ricard Viladasau) o “mentre toquis la tenora no faràs res” (professor de clarinet).
No obstant la dificultat i l’exigència de l’instrument, Jordi Molina el va triar i li ha dedicat la seva vida professional. Després d’una primera etapa de formació, Molina va entrar a treballar en una cobla orquestra, una fita importantíssima en aquest país, però la seva inquietud l’ha portat a dedicar 25 anys a investigar i explorar nous camins per a la tenora, que l’han oberta a nous estils musicals i noves formacions més enllà de la cobla: amb piano, amb veu, amb acordió diatònic , amb orquestra… Com avançava el músic Josep Maria Guinart en la presentació, la tenora de Jordi Molina es troba en més de 100 discos i les col·laboracions són molt diverses: Elèctrica Dharma, l’OBC, Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat, Carles Santos, Salvador Brotons, Kaulakau, Ramon Escalé, Albert Guinovart…
L’obertura dels nous camins per a la tenora ha portat Jordi Molina a investigar l’instrument i a introduir-hi alguns canvis, com per exemple una digitació nova i una altra afinació per poder tocar amb piano i guitarra, amb veu… També l’ha esperonat a compondre ell mateix moltes composicions i a encarregar-ne d’altres, de tal manera que avui dia les obres de tenora i piano són al repertori curricular de l’ESMUC. I, per descomptat, aquesta feina l’ha fet viatjar arreu del món fent d’ambaixador de les nostres tradicions.
La conferència ha acabat amb la interpretació del Cant dels ocells, que ha omplert d’emoció el Teatre de Blanes i que ha fet ben palesa quina ha estat la tasca de Jordi Molina: convertir l’instrument tradicional de la tenora en un instrument universal.
