Aula Blanes s’ha sumat a la commemoració de l’Any Gaudí amb una fantàstica conferència de la doctora en arquitectura Belén Onecha, restauradora de molts dels edificis d’Antoni Gaudí que avui són Patrimoni de la Humanitat. A partir del coneixement profund de l’obra de l’autor, la doctora Onecha ha posat l’accent en la revolució estructural que van suposar moltes de les solucions arquitectòniques del geni reusenc, més enllà de la bellesa dels seus edificis. 

Efectivament, quan pensem en l’obra d’Antoni Gaudí, el primer que ens ve al cap és un esclat de formes orgàniques, colors vibrants, vitralls impossibles i un simbolisme gairebé místic. Tanmateix, darrere d’aquesta aparent fantasia espacial es troba un rigor estructural absolut. Gaudí no va ser només un creador de somnis; va ser, abans de tot, un mestre de la construcció que va saber trobar la perfecta harmonia entre la física i la bellesa. Com bé es reflecteix en la seva trajectòria, la seva veritable màgia neix de l’ordre. 

1. La gènesi de l’obra total: La Casa Vicens 

En els seus inicis, un jove Gaudí de poc més de trenta anys va rebre l’encàrrec de projectar la Casa Vicens (1883-1885) a l’antic poble de Gràcia. Més enllà de la seva icònica façana decorada amb el florit clavell de moro i les fulles de palmera de margalló, aquest edifici representa el concepte de l’obra total. 

Per a Gaudí, l’arquitectura no s’acabava en els murs o les columnes. L’espai interior, el mobiliari, els sostres de guix i paper buixat, la il·luminació i la ventilació formaven un tot indissociable pensat per al confort i el benestar de l’ésser humà. L’art i la funcionalitat es fusionaven des de la mateixa concepció de l’estructura. No obstant això, en aquest edifici Gaudí encara no havia introduït innovacions en l’espai. 

2. La revolució estructural: El Palau Güell 

El veritable salt cap a la màgia de l’estructura es produeix amb el Palau Güell (1886-1890). En un solar estret a prop de la Rambla, Gaudí va dissenyar una residència urbana monumental per al seu mecenes i amic, el comte Eusebi Güell. 

És aquí on veiem per primera vegada solucions constructives revolucionàries: 

  • Els arcs parabòlics i catenaris: Abandonant les formes tradicionals (els arcs de mig punt romànics o els arcs apuntats gòtics), Gaudí introdueix corbes capaces de distribuir les càrregues de manera molt més natural i eficient mitjançant dovelles trapezoïdals. 

  • L’enginy subterrani i tèrmic: La planta subterrània, destinada a les cavallerisses, funciona com una cambra higiènica que protegia l’edifici de les humitats del port, mentre que la casa incorporava fins a vint xemeneies per garantir un confort tèrmic, fet inaudit a l’època. 

  • L’estructura integrada: Sostres de fusta que no són merament decoratius sinó veritables elements estructurals, i columnes que es ramifiquen per redistribuir el pes sense necessitat de seguir un ordre vertical rígid. 

3. Del laboratori de la Cripta a la Sagrada Família 

Si hi ha un element que defineix el mètode de treball de Gaudí és el seu famós model de cadenes o maqueta polifunicular, desenvolupat principalment durant el projecte de la Església de la Colònia Güell. 

Gaudí penjava cadenes del sostre, els afegia petits sacs de plom proporcionals als pesos que hauria de suportar l’edifici i deixava que la gravetat trobés la forma d’equilibri perfecta. Després, col·locava un mirall a sota i fotografiava el resultat. En girar la foto, obtenia l’estructura exacta que l’edifici necessitava per treballar a compressió, sense necessitat d’utilitzar els tradicionals arcbotants o contraforts del gòtic, els quals considerava «crosses» imperfectes. 

Aquest aprenentatge va culminar en el seu gran temple: la Sagrada Família. L’interior de la nau està concebut com un bosc de pedra on les columnes es ramifiquen com si fossin troncs i branques d’arbres, i escull el material (granit, basalt, pòrfir) segons la càrrega que ha de suportar cada pilar. 

La conferenciant ha explicat que la represa de les obres de la Basílica l’any 1954 van comportar una decisió arquitectònica important: es va substituir l’exclusivitat de la pedra i es van folrar les estructures pètries amb formigó armat –per raons econòmiques, de seguretat…-. Aquest fet resta puresa a la idea original de l’arquitecte i impossibilita el desafiament que va llançar Gaudir de superar el gòtic.

Reflexió final: La superació dels clàssics 

Gaudí no cercava l’originalitat per pura extravagància, sinó que precisament s’inspirava en l’observació de la natura per entendre les lleis físiques que la regeixen i així trobar solucions inèdites.  

En reinterpretar els materials de sempre —la pedra, el maó, la fusta i la calç— i aplicar-hi principis geomètrics i matemàtics rigorosos, va aconseguir crear una arquitectura que no només resisteix el pas del temps, sinó que continua fascinant el món. Darrere de cada forma orgànica, de cada joc de llum i de cada color, hi ha un càlcul precís. Aquesta és la gran lliçó de l’arquitecte: la màgia més sorprenent és la que neix de l’ordre absolut, tot i que probablement no s’hagi aconseguit el propòsit de l’arquitecte de superar el gòtic, potser perquè la comparació avui dia ja és anacrònica.  

 

Definicions d’alguns termes específics: 

Arc catenari: Arc l’intradós del qual té la forma de la corba que pren una cadena sospesa pels seus extrems des de dos punts situats en distinta vertical (Font: Diccionaris terminològics del TERMCAT). 

Dovella: Peça més estreta d’un cap que de l’altre amb què es construeixen els arcs i les voltes (Font: Diccionari de la llengua catalana de l’IEC 2a edició). 

Arcbotant: Arc que transmet part de l’empenta de les voltes de la nau central als contraforts laterals exteriors, i també serveix per a evacuar l’aigua de pluja de la teulada, característic de l’arquitectura gòtica (Font: Diccionaris terminològics del TERMCAT).