Pol Avinyó, historiador, divulgador musical i amic personal de Josep Carreras, ha ofert a Aula Blanes una visió calidoscòpica i íntima del gran tenor català. El conferenciant ha posat l’accent en la capacitat de transmetre emocions de Carreras i, mitjançant una conferència-audició esquitxada d’anècdotes personals i de fragments d’òpera, Avinyó ha dibuixat la dimensió més humana i personal del personatge, amb un viatge biogràfic que ha englobat la vida artística i la personal.
Els orígens i la postguerra: de Sants a l’escenari
Josep Carreras va néixer a Barcelona el 5 de desembre de 1945, en plena postguerra espanyola. La seva família era del bàndol dels perdedors: el seu pare era professor d’escola republicà i no va poder tornar a exercir la seva professió; per tant, va haver de guanyar-se la vida com a vigilant de barri (algutzir). Per la seva banda, la mare va muntar una petita perruqueria en una habitació del barri de Sants per ajudar a l’economia familiar.
Després d’una breu i infructuosa estada de nou mesos a l’Argentina l’any 1951 buscant oportunitats, la família va retornar a Barcelona. El punt d’inflexió artístic de la seva vida va arribar el 1953, quan Josep Carreras va veure la pel·lícula El gran Caruso, de Mario Lanza, una autèntica revelació que va compartir amb altres grans veus contemporànies com Plácido Domingo i Jaume Aragall. Mogut per la fascinació de la pel·lícula, Carreras fins i tot feia «recitals» a la perruqueria de la seva mare i es guanyava algunes propines de les senyores del barri.
El debut al Liceu i una ascensió meteòrica
El talent d’aquell nen no va passar desapercebut. Gràcies a una professora de l’Orfeó de Sants, la Magda Prunera, va començar a estudiar solfeig, piano i cant. Poc després, el 3 de gener de 1958, va debutar al Gran Teatre del Liceu interpretant el Trujamán a El retaule de Maese Pedro, de Manuel de Falla, sota la direcció de José Iturbi.
A partir d’aquell moment, la seva carrera va agafar una embranzida extraordinària. Va compartir escenari amb gegants com Renata Tebaldi a La Bohème i va rebre l’escalf i el reconeixement de figures internacionals de la talla de Montserrat Caballé, una de les seves promotores en introduir-lo a la Scala de Milà amb l’obra Un ballo in Maschera, de Verdi.
La prova més dura: La superació de la malaltia
En el moment de més plenitud professional, el juliol del 1987, mentre es trobava a París preparant projectes, la seva vida va fer un gir dràstic en ser diagnosticat de leucèmia. Després d’un tractament duríssim i d’un trasplantament de medul·la òssia a l’Hospital Fred Hutchinson de Seattle, Carreras va demostrar una fortalesa d’esperit inigualable.
Malgrat la gravetat de la malaltia, mai no va perdre l’esperança ni l’amor pel teatre. La seva recuperació i el seu retorn als escenaris es van viure com un autèntic triomf no només artístic, sinó personal.
Un llegat inesborrable
Josep Carreras no només ha regalat a la història de la música milers de nits inoblidables als principals teatres del món —des de la Scala de Milà fins al Metropolitan de Nova York—, sinó que ha convertit cada interpretació en una transmissió directa de sentiments.
Precisament, la conferència d’avui ha acabat en un punt de màxima emotivitat. Després d’escoltar la veu de l’adolescent Josep Carreras, de somriure amb l’anècdota de l’arrecada de la Montserrat Caballé i la del vestit que li va regalar el tenor Giuseppe di Stefano, el conferenciant ha reproduït l’ària Vincero, de l’òpera Nessun Dorma, interpretada pels tres tenors que, segons Pol Avinyó, no és només una ària, sinó que representa el triomf de l’amor. Escoltem-la una vegada més:
